la vida torna a donar voltes...

27 de febrer.

A les 7 del matí sona el telèfon de casa. Estic dormint. Fins al cap de cinc minuts no m'adono que és el meu telèfon. L'agafo. És la Nurieta, la de Balaguer, que està a Nova Zelanda! Allà són les set de la tarda. Que mona! Començo el dia bé.

Agafo la bici i vaig a la feina. El temps és una merda. Plou, fa vent, fred, en fi, un dia gris, molt gris.

Arribo i faig un cafè amb en Roland, el director d'art, el meu "jefe". Fent el cafè parlem d'allò que tenim pendent, de les bones idees que tenim, del timing per al projecte que portem, etc. S'ajunten altres companys a fer el cafè amb nosaltres. Ens diuen que a les 10 tenim reunió d'empresa (Betriebsversammlung). Comencem a fer acudits sobre què ens diran: reducció de sous, tanquem l'empresa, etc. Millor imaginar-se lo pitjor...

I és el pitjor. A la novena planta del nostre edifici, al despatx de reunions, el cap de l'empresa ens anuncia que tanquen i que estem tots acomiadats. Quasi li cauen les llàgrimes. Són 20 o 25 anys d'empenta, lluita, il.lusions. Aquí s'acaba. Firmem l'acomiadament. Cadascú té un plaç diferent, depenent de quant de temps porta aquí. Els més joves ens quedem sense feina a partir de l'1 d'abril.

En quatre setmanes i tres dies estic a l'atur. O no. Però en un primer moment sí. O no. No ho sé.
En quatre setmanes i tres dies estic a Riace, Calàbria, Itàlia, fent un voluntariat. O no.
En quatre setmanes i tres dies sóc feliç. Per primer cop a la meva vida de "currante" tinc temps per a dedicar a aquells projectes que sempre havia volgut fer. I em pregunto: vull una feina de 9 a 6, de dilluns a divendres, en la que potser m'avorreixi però d'on no em pugui moure perquè he firmat un contracte asquerós sense vacances de nadal ni d'estiu? En sèrio que la vull? O NO.

Un petó, núria