la vida torna a donar voltes...

27 de febrer.

A les 7 del matí sona el telèfon de casa. Estic dormint. Fins al cap de cinc minuts no m'adono que és el meu telèfon. L'agafo. És la Nurieta, la de Balaguer, que està a Nova Zelanda! Allà són les set de la tarda. Que mona! Començo el dia bé.

Agafo la bici i vaig a la feina. El temps és una merda. Plou, fa vent, fred, en fi, un dia gris, molt gris.

Arribo i faig un cafè amb en Roland, el director d'art, el meu "jefe". Fent el cafè parlem d'allò que tenim pendent, de les bones idees que tenim, del timing per al projecte que portem, etc. S'ajunten altres companys a fer el cafè amb nosaltres. Ens diuen que a les 10 tenim reunió d'empresa (Betriebsversammlung). Comencem a fer acudits sobre què ens diran: reducció de sous, tanquem l'empresa, etc. Millor imaginar-se lo pitjor...

I és el pitjor. A la novena planta del nostre edifici, al despatx de reunions, el cap de l'empresa ens anuncia que tanquen i que estem tots acomiadats. Quasi li cauen les llàgrimes. Són 20 o 25 anys d'empenta, lluita, il.lusions. Aquí s'acaba. Firmem l'acomiadament. Cadascú té un plaç diferent, depenent de quant de temps porta aquí. Els més joves ens quedem sense feina a partir de l'1 d'abril.

En quatre setmanes i tres dies estic a l'atur. O no. Però en un primer moment sí. O no. No ho sé.
En quatre setmanes i tres dies estic a Riace, Calàbria, Itàlia, fent un voluntariat. O no.
En quatre setmanes i tres dies sóc feliç. Per primer cop a la meva vida de "currante" tinc temps per a dedicar a aquells projectes que sempre havia volgut fer. I em pregunto: vull una feina de 9 a 6, de dilluns a divendres, en la que potser m'avorreixi però d'on no em pugui moure perquè he firmat un contracte asquerós sense vacances de nadal ni d'estiu? En sèrio que la vull? O NO.

Un petó, núria

mundo triste...

Hoy águeda me ha contado que uno de los gemelos que conocí en Jena ha muerto. Yo casi no lo conocía, sólo había hablado con él en algunas fiestas. Enfermedad hereditaria no diagnosticada.

Anda ya, qué excusas que a veces se busca la muerte para llevarse a alguien! y por qué justamente esas personas que nos llenan tanto de vida y a quienes no podremos olvidar nunca jamás? gracias a ellas, nuestra vida mejoró. Después de su desaparición seremos nosotros quienes vamos ha cambiar e intentar mejorar la vida de los demás? sé feliz y haz feliz al resto del mundo. gracias águeda.

Una sonrisa con ojos brillantes de ilusión y optimismo. núria.

hoy he mirado las estrellas y me he dado cuenta de que siguen aquí; para siempre. brillando. llenas de energía. un beso.

un món per descobrir i millorar

com més gran em faig més gran se'm fa el món.

BMW Fahrerin - Conductora BMW

Doncs sí, a partir d'avui el meu nou nom és: "Núria, la del BMW vermell" :)

fer les coses bé no costa tan...

Som persones i per tant a vegades -i a vegades massa sovint- cometem errors o ens oblidem de donar les gràcies o de fer o dir allò que fa segles que volíem fer o dir.

Em pregunto, però, si és que ens en oblidem de veritat o si realment no ens atrevim i aquesta por ens fa postposar allò que sovint ens hauria estalviat maldecaps o malentesos.

Me n'he adonat amb el trasllat. M'he adonat que hi havia tantes coses que fa un any tenia pensades fer i per a les quals no he tingut temps o no n'he volgut tenir. Pensar "això ho puc fer demà, ja ho faré" ens fa sentir a vegades molt bé. Ens alleuja perquè ens estalvia afrontar-nos amb una situació amb la qual en aquell moment no ens veiem capaços d'encarar-nos. Però per què aquesta por? per què aquesta covardia? Si quan arriba el dia i ens hi afrontem ens sentim millor? Per què ho postposem, doncs?

L'altre tema és parlar. Parlar, preguntar, comentar i donar les gràcies. Quantes vegades s'han produït malentesos pel simple fet d'haver guardat silenci i haver postposat un comentari que en un moment no hem cregut apropiat però que hagués simplificat l'entesa?
- No hi ha cap mal moment.
- Deixa-ho anar.
- Treu el tema.
- Aclareix les coses i digues allò que et neguiteja i no et deixa dormir.
- Parla amb aquella persona amb qui vols parlar fa temps, digues-li tot allò que li volies dir, sigui bo o dolent.
- Deixa que sigui l'altra persona la que decideixi si és el moment apropiat o no.

Des de que vaig tornar de Nadal he enllestit moltes moltes coses. També han canviat moltes coses en la meva vida i molts punts de vista han passat de nord a sud i d'est a oest... per tant, ara em dec trobar al sud oest ;)

Sincerament, no ha estat fàcil. Hi ha hagut moments bastant difícils, moments en què per mandra m'hagués rendit. Moments en què m'he preguntat com puc estar fent això que estic fent i en què si no hagués confiat i estat segura de mi mateixa no els hagués superat mai.

He après a donar les gràcies i espero no oblidar-me'n mai més, ja sigui verbalment o amb sorpreses (cartetes, paquetets, etc). La gent que em coneix sap que a vegades me n'oblido. Me n'oblido massa sovint. Però en el fons estic tan però tan agraïda per tot el que m'està passant... en sèrio, no us ho podeu imaginar com em sento d'afortunada de què...
- m'estimi la gent que m'estima,
- m'ajudi la gent que m'ajuda,
i de...
- poder ser on sóc, ser qui sóc i fer allò que faig.

En resum, poder VIURE LA VIDA QUE VISC.

Trasllat...

Ei gent, que ja sóc muniquesa*!!!

Una setmana i un cap de setmana molt llargs... no m'havia adonat que en un dia es poguessin fer tantes coses com les que vaig fer dissabte.
Va ser un dia marató: a Múnic a 2/4 de 9 per anar a comprar la pintura amb la Simone. Pintar l'habitació fins les 4. Anar a comprar. Cuinar "chili con carne" pel dinar de diumenge. Agafar el bus i tren cap a Augsburg. Anar a comprar l'esmorzar de diumenge. A casa a les 8. Empaquetar fins les 9. Anar al cine a veure Babel. Fer l'emorzar de diumenge. Acabar d'empaquetar. Anar a dormir.

I diumenge más de lo mismo: 2/4 de 8 truca l'Alex. A 2/4 de 9 arriben. A les 10.15 ja ho hem carregat tot i marxem cap a Múnic. Arribem a les 11.15. Comencem a pujar coses, aquest cop 4 pisos a peu! A les 12.15 ja estem Markus, Roland, Jürgen, Julia i jo asseguts al sofaret bebent una birreta. Més tard posem els mobles al seu lloc, reparem la paret que tapa la porta que comunica a l'habitació de la leslie, muntem les postades i dinem el chili con carne...mmmmmmm! Se'n van. M'estiro, vull fer migdiada però no puc, només faig que pensar en com posaré les coses al seu lloc, etc. I començo a desfer maletes fins que es fan les 8 del vespre i la Leslie i el Benedikt volen mirar una pel.li. Acabem mirant Lucía y el sexo en alemany (el Benedikt encara ha d'apendre mooolt castellà).

I bona nit!!!

Avui m'he pogut llevar a 3/4 de 8!!!! q tard, eh?? I en 20 minuts ja era a la feina. Quin canvi més graaaan!!! M'encanta estar a Múnic.

Un petó. Núria.
*Joanet, com en diem dels ciutadans de Múnic?