canviar de ciutat, de feina, d'amics... un dels meus hobbies, què us he de dir! començar de zero... m'agrada i a la vegada em fa ser cada cop més forta... però no sempre es pot ser forta i a vegades caus i no saps com aixecar-te... Al final he après a plantar arrels i aquí estic, a Munic amb el meu xicot i una preciositat de fillet :)

 

dilluns, de juny 30, 2008

clínica i futbol

Hola bona gent!

Què tal el Sant Joan? Espero que molt bé. El meu no tant. Positiu va ser que me'l vaig passar a casa. Negatiu que l'endemà em van tornar a ingressar.

Doncs sí, el dia 24 em vaig quedar a casa per la dermatitis atòpica. El dilluns estava més o menys bé, però la meva pell trobava a faltar la cortisona. Dilluns a la tarda tornant de la feina vaig banyar-me amb oliet perquè no aguantava la picor. A la nit em vaig esgarrapar bastant i dimarts va fer molta calor i per tant hagués volgut anar a treballar amb tirants i pantalons curts, però amb la pell vermella com estava el que em volia posar era màniga llarga i coll alt. D'alguna manera m'havia de tapar aquell coll i bracos vermells i encetats... Psicològicament estava destrossada. Vaig agafar la bici per anar a la feina però a mig camí vaig fer volta enrerre i vaig tornar a casa. No podia parar de plorar i estava fatal. Vaig agafar el telèfon, vaig marcar el número de la feina i amb una veu trencada els vaig dir que no hi anava. Vaig quedar-me a casa tot el dia, no vaig sortir fins a passades les nou del vespre per anar a fer un beure amb la Isabel. A aquelles hores per sort ja em vaig poder posar màniga llarga i el coll tapadet.

Dimarts vaig anar a la metgessa de la pell, la Fr. Dr. Schmoeckel. I em va dir que el millor era ingressar-me. La vaig mirar mig destrossada i li vaig dir que abans de nadal ja havia estat ingressada, a la Thalkirchner Klinik, i que només m'havien posat crema dos cops al dia i banyat cada dos dies. Per això ja em podia quedar a casa i cuidar-me jo sola. Em va aconsellar una altra clínica, la Biedenstein (de la TU) a Schwabing. Em va dir que els metges es dedicaven més als pacients i que m'havia d'ingressar de totes totes perquè les quantitats en crema que necessitava no me les podia receptar. "Ho volem provar?" em va dir. I jo, destrossada, frustrada, amb llàgrimes als ulls, li vaig dir que d'acord, clar, l'important era sortir d'aquell infern de picor i pell vermella. Cap a les dues del migdia vaig anar a la clínica i em van ingressar.

Comencem el tractament: embatumar-me amb crema de cortisona, posar-me un pijama moll i estar així 15 minuts. Això al vespre. Al matí altre cop cortisona i al migdai o quan la pell està seca, preparat. Matí i vespre pastilles contra la picor i menjar sense additius. L'endemà també em fan proves de sang, anàlisi d'urina, del sucre a la sang, la pressió cada dia, etc.

Dimecres va venir al Gemmeta a veure'm al vespre i em va portar cireretes d'Itàlia (la setmana passada havia estat a la costa adriàtica). Mentre sèiem al jardí i ens menjàvem les cireretes i pensàvem que ja podríem veure l'Eurocopa, passa una dona per allà i ens diu a veure si tampoc ens agrada el futbol. I nosaltres: oi tant, però no hi ha tele! I ella: que sí. I ens explica on és. I anem a veure el partit d'Alemanya contra Turquia. A la mitja part la Gemma va marxar i jo vaig anar a buscar la meva companya d'habitació, una nena de 13 anys d'origen bosni que també havia demanat a tot cai quitxu a veure si hi havia televisió en algun edifici o sala. Després del partit no hi havia manera d'adormir-se, Munic era una festa i més la Leopoldstr, que just quedava a dos carrers de la clínica. Una de pitades i crits!

El dijous vaig mirar el partit d'Espanya contra Rússia. Tots els pacients estaven a favor de Rússia... A mi em va tocar anar per Espanya, cosa que no va ser difícil perquè van jugar súper bé, tot i que el Torres no va tenir el seu dia...

Divendres va ser un dia llarg. Suposo perquè esperava la visita de la Mareike i el seu xicot i la del Rico. Al final van venir tots, però tardet. La Mareike i el Fabien cap a les vuit del vespre i el Rico va arribar cap a les deu...

Dissabte vaig marxar de la clínica. La Isabel celebrava l'aniversari al vespre i el Rico, la Katha i l'Ingo havien vingut expressament per a la festa. Total, que cap a les nou menys cinc del matí ja podia marxar... El Rico pobret encara dormia, però vaig haver de despertar-lo perquè el divendres es va quedar la clau de casa... I res, després vam anar a comprar les cosetes per fer-li una mena de gimcama amb orientació a la Isabel i cap a Grünwald falta gent. Va ser divertit, sobretot per a la Isabel, va haver de fer un munt de coses, com per exemple reconèixer arbres que havia tocat amb els ulls tancats, trencar una pinyata, beure amb cinc canyes una enganxada a l'altra, i evidentment buscar fites d'orientació ;)
Al vespre la festa va estar molt bé.... tan bé que vam tornar a casa que ja era de dia, crec que cap a quarts de sis! I ens vam fer un fart de ballar increible!

Diumenge vam llevar-nos a dos quarts de quatre... quant de temps feia que no ens llevàvem tan tard! Total, ens va donar temps per anar a córrer, preparar menjar pel partit i ale, cap a veure el partit d'Espanya contra Alemanya. El vam mirar en un pati interior, on amics de la Mareike havien posat una pantalla gegant amb un projector. Evidentment i per a portar la contrària vaig ser l'única que anava a favor d'Espanya... però és que aquest cop amb el Puyol, el Xavi, el Fàbregas i el Capdevila s'havia d'estar a favor d'Espanya, encara que després celebrar-ho res de res, que amb tanta bandera i toro encara em venen nàuseas :)

Apali guapets, espero que hagueu tingut uns bons dies! Petoneeets, núria

2 Comments:

Blogger uri said...

joder núria!
això si que és una vida agitada! el meu cap de setmana ha sigut mes tranquil: amb 38 de febre al llit i amb unes angines de cavall!
jo no vaig anar a favor d'espanya... tot i que van fer el millor joc i tot el què tu vulguis... però mentre sigui aquesta la representant d'una federació que ens prohibeix tenir la nostra selecció no em veuran animar-la... a mes: es veien banderes d'andalusia, asturias, gallegues... cap de catalana! els xavis, cescs, puyols etc, per molt bé que em caiguin, encara no s'atreveixen a portar-ne cap! la gent se'ls tiraria a sobre!
apa, ja m'he desfogat!
ànims! tonet

6:07 p. m.

 
Blogger niaixoniallo said...

Ja, la veritat és que és trist que cap dels catalans s'atrevís a portar la bandera catalana... molt trist!

La veritat és que jo sempre anava per Alemanya, menys quan jugaven contra Portugal o Itàlia (sóc del sud, tu!) i aquest cop ha estat Espanya, com hagués pogut estar Portugal o Itàlia...

És que quan es viu a l'estranger les coses es tornen a vegades relatives...

I per cert, què tal les angines? ja han marxat del tot? com estàs??

Petoneets

9:10 a. m.

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home